El camino de la autoregulación.
Abril 2021
Una posible definición para acercarnos al concepto de auto regulación podría ser la capacidad espontánea y natural que tiene el cuerpo de volver al equilibrio. Y es importante partir de ahí para entender que lo que ocurrió en la infancia no fue otra cosa que la respuesta de regulación y protección frente a una situación dolorosa a la que como niños no teníamos la capacidad de dar respuesta. Me refiero aquí, a la herida de amor que todos sufrimos cuando nuestra expresión natural y genuina no fue acompañada por el entorno y; de esta frustración y dolor nos protegimos para poder sobrevivir.
La búsqueda de aprobación y de atención para alimentar este vacío de amor nos fue alejando de nuestras verdaderas necesidades. Y como dice Karen Horney, acabamos vendiendo nuestra alma al demonio por sentirnos reconocidos y aceptados
Los mecanismos de defensa que de niños utilizamos para afrontar estas situaciones, es decir, las actitudes y comportamientos que tomamos para evitar estar en contacto con esta parte dolorosa; es preciso que dejemos de verlos como el enemigo o algo malo a eliminar. Estará bien que empecemos por agradecernos, a nuestro cuerpo y a nosotros mismos, esta capacidad para protegernos frente a experiencias que afectaban directamente nuestra integridad.
Ciertamente, con el paso de los años, esta respuesta no deja de ser una forma obsoleta y desactualizada frente a aquello que nos pasó. La evitación ha cronificado un sentimiento de incapacidad que quizá nos convendría actualizar y afrontar.
La Terapia Corporal nos ofrece, desde esta vertiente que integra mente – corazón – cuerpo – alma, un espacio de acompañamiento para que aprendamos a darnos tiempo para recuperar el sentimiento de confianza y capacidad para estar con nosotros mismos. Un lugar de seguridad para acercarnos con respeto a nuestra propia intimidad, a esta capa de vulnerabilidad de la que llevamos tiempo huyendo.
Si confiamos en la sabiduría del cuerpo, afinamos la escucha y nos permitimos estar en contacto con nuestras sensaciones, aprendiendo a reconocer nuestros patrones reactivos de evitación y; nos tomamos el tiempo para acompañar y digerir lo que vayamos percibiendo, el cuerpo nos irá revelando lo que necesita ser acompañado.
El síntoma es en demasiadas ocasiones el grito que tiene el cuerpo para despertarnos de nuestra desconexión, si no lo es ya, la enfermedad. Aprovechemos pues esta llamada para regresar al cuerpo, para atenderlo como se merece y adentrarnos en este vacío en donde abandonamos a nuestro SER más esencial.
El espacio terapéutico nos abre la posibilidad de aprender a estar con la incomodidad, y darnos contención cuando nos acerquemos a las vivencias de miedo y dolor que encerramos detrás de la coraza muscular y la personalidad.
Cuando redescubrimos nuestro propio cuerpo como este lugar de sostén, respetando nuestro ritmo y confiando en nuestra presencia, la apertura es un regalo que fluye de reconocernos capaces de regular y acompañar la experiencia como un proceso natural.
Una vuelta a casa para acunar la vergüenza y la indignidad; y recuperar el contacto con nuestra naturaleza y nuestro impulso vital.
Jesus Oliva Chaves
Terapeuta Gestalt y Corporal Integrativo.
Especializado en Trauma.
jesusoliva@hotmail.com / 660260402
Sobre l'atenció a persones
amb diversitat funcional
Març 2021
L’Imma Alemany és Diplomada en Educació Social , especialitzada en enginyeria de la formació. Terapeuta gestalt i corporal integrativa. Formada en el programa SAT amb Claduio Naranjo. Porta més de 30 anys treballant per a la garantia de drets, l'accessibilitat i la inclusió de les persones amb discapacitat.
Al llarg del meu recorregut professional he estat treballant amb i per a les persones amb discapacitat, contribuint modestament, des de la meva professió, per garantir la igualtat en drets, proposant maneres diferents de fer les coses per a que cada vegada tinguem entorns més accessibles, més saludables i més amables per a tothom.
Antigament patir una discapacitat podia ser considerat un càstig diví. Sortosament aquesta idea ja no forma part de la realitat dels nostres dies. Però si seguim fent un petit viatge en el temps i observem la trajectòria dels darrers anys, recordem que en la segona meitat del segle XX es va centrar tota la atenció únicament en la persona amb discapacitat, considerada “minusvàlida”. Es tractava des del punt de vista de la seva rehabilitació i es va començar a pensar en el seu aprenentatge. Amb el pretext de protegir-la, vàrem decidir en el seu nom, el que més li convenia: va ser el moment de crear escoles especials on les nenes i nens estaven segregats de la resta, centres de treball especials, també marginats i separats del resta de treballadors i treballadores; molts van seguir reclosos a casa o apartats en grans institucions, a les afores de les ciutats amb poques o nul·les possibilitats de fer una vida social normalitzada; van aparèixer els primers autobusos especials adaptats i van haver un munt de protestes per una vida digna en les grans ciutats com Barcelona.
Avui però, estem davant d’un nou paradigma, on la proposta passa per a que sigui l’entorn el que s’adapti a la persona, on es vol aconseguir un canvi de mirada social, un canvi que es pot donar si la societat és prou madura per posar-se al lloc de l’altre, on hom entén que tots i totes tenim els mateixos drets i ha de ser entre tots i totes que aquest fet es garanteixi.
D’altra banda, socialment hem d’entendre també l’esforç ingent, les estratègies i peripècies diàries que han de fer algunes persones amb diversitat funcional per poder, per exemple, anar a l’escola quan la ceguesa no permet creuar un carrer transitat i el semàfor no dóna cap senyal acústica; seguir una classe quan tens dificultats per sentir les explicacions del professor i no t’han facilitat els apunts amb anterioritat; sortir del llit cada matí quan la teva mobilitat no et permet ser del tot autònoma... accions quotidianes que la majoria fem sense adonar-nos-en, mentre alguns s’hi deixen un munt d’energia.
Aquest canvi de mirada vindrà donat per posar l’esforç que hom exigeix a la pròpia persona per a que s’adapti a la societat, sinó en la proposta que faci la societat per entendre i respectar la diversitat humana, la capacitat d’adaptar-se a les peculiaritats de cadascú, d’entendre que tots i totes, siguin quines siguin les nostres condicions, tenim els mateixos drets de gaudir, d’aprendre i ensenyar, de donar i rebre, d’estimar i ser estimats....
A la persona amb discapacitat, li demanem constància, perseverança, capacitat d’adaptació i de superació, de resignació, fortalesa davant el patiment... L’exigència social, segurament de manera inconscient, posa el llistó molt alt, com si es tractés de fer de la persona amb discapacitat una heroïna. Aquesta idea imaginaria, s’alimenta freqüentment d’alguns personatges reals o ficticis, que tots podem veure a traves dels mitjans de comunicació, al cinema i la literatura, quan ens presenten a la persona amb discapacitat, que malgrat tots el pronòstics i les dificultats en contra, gràcies a la seva perseverança i capacitat de superació, , aconsegueix superar tots els entrebancs de manera exitosa.
En canvi del que no és habitual sentir-ne a parlar és de les dificultats davant d’una discapacitat, el camí cap a l’acceptació, que pot ser complicat i dolorós; dels sentiments com la culpa, l’enuig, les sensacions de soledat o de rebuig social, la desvalorització ... totes aquestes emocions poden ser molt presents i no tothom pot, de manera individual, aconseguir ensortir-se’n. Per això és important que l’atenció a les persones amb discapacitat i el seu entorn, es faciliti de manera holística, és a dir, contemplant totes les necessitats en el seu conjunt, veient a la persona amb tota la seva complexitat i potencialitat, des de l’obtenció de recursos i eines més mèdiques i rehabilitadores, fins als espais personals de recollida, d’acompanyament en lo més emocional i íntim.
És aquí on de vegades esdevé fonamental un espai terapèutic que faciliti la presa de consciencia, un espai de retrobament amb un/a mateix/a on anar experimentant una altra manera d’estar en el món, de forma més amorosa amb un/a mateix/a i amb els altres.
Som molts els professionals que d’una manera o altra estem treballant en aquest àmbit. Durant tots aquests anys, però, sempre m’acompanya una qüestió per a mi fonamental que no acabo de respondre’m: qui s’ocupa de les emocions de les persones amb discapacitat i del seu entorn? Com s’acompanya emocionalment a un nen o nena, a un o una adolescent, al jovent o en l’edat adulta d’una persona amb diversitat funcional? Com és que les poques iniciatives són bàsicament privades? Com és que costa tant posar sobre la taula les necessitats emocionals de les persones, mentre debatem i exigim de manera contundent i amb tota la raó del món, sobre els drets, la inclusió a l’escola, la inserció a l’empresa privada o l’accés a l’espai públic?
CARTELL PUBLICITARI
Amb molta il·lusió, el nostre "racó" va cobrant vida. T'hi esperem!
Gener 2021 - Obrim portes!
Ja ho tenim tot preparat per a acollir a aquelles persones que decideixin acostar-se per a que les acompanyem en un tram del camí vital. Serà un plaer. Benvingut/da!
Treballem presencialment i online amb Cita Prèvia.
Gràcies a Oxydum - Nicknom pel cartell que ens ha forjat amb metall amb molt d'amor.
www.nicknom.com
Gràcies a TOK Personal pels vinils dels vidres i els cartells de les parets.
www.tokpersonal.com
Som-hi!
La importància de la Teràpia en un procés de dol
Gener de 2021
L’Antònia Apolinar, Treballadora Social jubilada, ha treballat durant més de 20 anys en l’àmbit de cures pal·liatives de l’Hospital Universitari Parc Taulí de Sabadell. En la seva feina habitual ha acompanyat a molts malalts pal·liatius oncològics i no oncològics al final de la vida i a les seves famílies en situacions de crisi provocada per la pròpia malaltia. A més a més, ha sigut membre del cos docent de l’equip de Cures Pal·liatives, formant a altres professionals de la salut en aquesta àrea durant tot l’exercici de la seva professió.
Què és el dol? Un conjunt de processos cognitius, emocionals i comportamentals que es desenvolupen davant d’una pèrdua o absència significativa.
El procés del dol és necessari ja que compleix una funció d’elaboració i adaptació al restabliment de l’equilibri trencat. Ara bé, aquest procés pot arribar a ser estressant si la majoria de les emocions són negatives. Tal és així, que poden afectar la salut i el benestar de les persones.
Són diversos els dols que es poden presentar: la mort d’un ésser estimat, la immigració, la pèrdua de treball, l’amputació d’una part del cos, un divorci, la pèrdua d’autonomia...i així una llarga llista de situacions no volgudes i en moltes ocasions inesperades, però un cop que es manifesten les hem de saber afrontar. Tenir consciència d’aquestes emocions i gestionar-les adequadament pot ajudar a fer més planer el procés.
Cal dir però, que no sempre ho podem fer sols. És aquí, quan apareix la necessitat de dur a terme una Teràpia.
El/la Terapeuta és el/la professional que ens pot acompanyar en aquest procés garantint la seva presència. Sap escoltar, s’adapta al ritme que cadascú precisa, preservant la dignitat i voluntat de la persona que atén. Facilitant les eines apropiades per a reorganitzar-se i transformar el patiment en una nova oportunitat de millora de vida.
© Derechos de autor. Todos los derechos reservados.